Reflexió

103.

Got mig ple? Got mig buit? Crec que és obvi que tot depèn de com l'hagis vist abans. Si, acostumat a tenir un got ple de cafè fins a dalt, observes com a poc a poc, es va consumint, sempre donaràs més importància a l'absència que a la presència. Si, al contrari, només trobés a la taula, cada matí, un got buit esperant-te, quan trobis un petit indici d'existència seràs inundat de positivisme.

Quin és el camí, llavors? Estar preparat per trobar els teus desitjos incomplets? No. El fet és no donar importància a l'existència o a l'absència, perquè al cap i a la fi, no són res. Què son cent anys (amb sort (o no)) de vida en un planeta l'aparició del qual data de milers de milions d'anys enrere? Crec que la clau és entendre això, comprendre les veritats de la vida i anar acceptant-les gradualment. Acceptar, tolerar i apreciar. Pensar, entendre, sentir. Perquè això és el que ens fa estar vius, segons el món en què vivim. Penso, per tant existeixo. Quan de temps porta la nostra civilització aplicant aquest criteri en la seva pròpia selecció natural, o millor dit, cultural? Des de Descartes mateix? o fins i tot abans? Crec que podria esborrar tot el que he escrit fins ara i el text deixaria la mateixa impressió al lector. És a dir, res. Qui ens ha de parlar a nosaltres, món occidental, racional i quadrat (completament quadrat), de que la raó és la base de la nostra existència? Si la gran part de la societat està fundada sobre aquest precepte...

En fi, crec que més que qualsevol altra cosa, el que hauríem de preguntar-nos és què vol dir 'estar viu'. Què és la vida sinó un seguit de preguntes incomplertes, matisades per respostes que no son més que hipòtesis sobre la nostra realitat? Qui soc jo? Què significa existir? I en la vasta infinitat temporal, realment importo?