Aquella nit, la llum de la lluna il·luminava el seu cos. Dempeus a la platja, amb les onades acaronant-li els tromells. Amb la inseguretat colpejant qualsevol idea que li creués la ment. Era un contrast digne de veure: mentre el seu cos anava baixant suaument per acabar ajagut a la sorra, amb la tranquil·litat i parsimònia que de tant en quan era habitual veure en ell, els seus ulls s'entelaven, les celles se li ajuntaven, però al cap d'un segon, com si es rendissin, tornaven a la seva posició inicial, derrotades per la discòrdia que regnava al seu cap. Portava els cabells completament desordenats, bruts pel contacte am la sal i la sorra. Costava saber-ne el color original, encara que malgrat tot, encara podien observar-s'hi petits reflexes de castany clar.
De vegades, passava algú per davant seu. Una parella, agafats de la mà. Una vella, que mentre passejava per la platja, cantava un antiga cançó.
Cap d'ells s'atrevia a mirar-lo als ulls. Alguns havien corregut el risc de fer-ho, i, ràpidament, havien apartat la vista, torbats per allò que s'hi podia veure. Era el Caos. El Caos en persona, transformat en ulls, cabells, pensaments i actitud. Tot ell era irracional, es guiava per allò que deien els seus instints. Feia temps que no es parava a reflexionar cap assumpte. Simplement, sabia què fer en cada moment, quina decisió prendre, i la prenia sense dubtar. Però mai estava segur de si havia fet bé.
Un home d'uns trenta-cinc anys va passar per davant. Era un home amb camisa, corbata i americana, pantalons de vestir, sabates negres. Cabell castany, ulls vidriosos, i una palpable prepotència. L'home, professor de matemàtiques, va girar lleugerament el cap en direcció a l'individu ajagut a la sorra, i va sembar veure-hi alguna cosa especial. Va deturar-se un segon, i no va saber si saludar-lo. Per dintre seu, no parava de pensar què passaria si començava una conversa amb ell, però també què es perdria si no ho feia. Va estar-se cinc segons mirant-lo directament als ulls. L'analitzava. Inconscientment, intentava crear patrons racionals per predir la seva conducta, dubtava de la seva forma de ser, i per tant, de la utilitat d'establir una relació d'amistat amb ell.
Molts cops li passava, que la racionalitat amb què acostumava a pensar no el deixava decidir. Només sabia parlar, raonar, no sabia escoltar-se a si mateix. Havia acabat guardant els seus sentiments, ben embolicats de plàstic, esterilitzats dintre la nevera del seu cor.
Un dels cabells del home assegut va lliurar-se de la capa de brutícia i, portat pel vent, va arribar a la cara del professor. Aquest, de sobte, va deixar anar un xiscle d'angúnia en sentir el dolor que envaïa el seu rostre.
S'havia cremat.
