I algún dia cauré de l'arbre i xocaré ben fort contra el terra, i em feriran les roques en la seva fredor. Però potser al cap i a la fi no cal evitar-ho. I quan xoqui vull sentir el dolor a la consciència i que el terra i les roques i les fulles mortes explotin sense remei. Una gran explosió lluminosa, de semàfors verds i fanals trencats, de mil bocins de raó que en la seva buidor no responguin cap pregunta. Vull colibrís excitats buscant flors d'una nova primavera i un mar verd colpejant amb força les seves pròpies entranyes. I llavors, només llavors, els pensaments moriran sota el pes de la blavor del cel. I l'espelma inconsumible envairà els sentits amb el color de les teves idees. I agafaré l'espelma i xuclaré ben fort la flama fins que em cremi la gola, i tot i això seguiré i seguiré i ho faré tot, tot el que quedi per fer i tot el que sigui possible.