lunes, 27 de diciembre de 2010

I.

Un día te romperás el cráneo contra el suelo
de tanto agarrarte a él,
viejo y hastiado vividor de mentiras.
Sí, míralas como sabes.
Habla con esa opaca lucidez
y sigue acariciando oídos ignorantes.
Y mientras, rebózate en el fango
ahógate
engáñate
y muere.

Intentar hallar complicidad
entre ojos ocultos por máscaras
es tarea inútil.

Cuándo, cuándo aprenderás
a ser tú
y no otro.

domingo, 19 de diciembre de 2010

II.

Ja he oblidat què són uns pits
acariciar una esquena nua
o murmurejar mots i tremolors
a oïdes obertes i latents.
Tinc por de restar sol.
De l’oblit
la impermanència
i la mort.

Els amors s’amunteguen,
fins i tot les petites branques
encara massa verdes, massa.
Tots disposats
ja morts o no nats
a ser cremats.

Tinc por que només quedi cendra
i que se m’escoli entre els dits.