Ja he oblidat què són uns pits
acariciar una esquena nua
o murmurejar mots i tremolors
a oïdes obertes i latents.
Tinc por de restar sol.
De l’oblit
la impermanència
i la mort.
Els amors s’amunteguen,
fins i tot les petites branques
encara massa verdes, massa.
Tots disposats
ja morts o no nats
a ser cremats.
Tinc por que només quedi cendra
i que se m’escoli entre els dits.
3 comentarios:
És teu el poema?
sí
citaria, si no ho fos
pas mal, senyor. però voto per la poesia en castellà (qüestions purament subjectives, res més)
Publicar un comentario