Neu

Tenia fred. En aquella casa sempre feia fred, no sabia ben bé perquè; malgrat que fora estiguessin a cinc graus sota zero, se suposava que la calefacció el protegiria del fred. Però no. Allà sempre passava tot a l'inrevés. Quedà abstret, més enllà del vidre de la finestra, mirant la neu caure des d'altures incalculables. Li encantava la neu. Estimava (sí, estimava) aquella sensació quan enterres la mà nua sota un grapat de neu, quan ja no sents la mà, però la segueixes tenint. Ja li havia passat més d'un cop a la vida, això; no amb la mà, però amb persones que ell creia desaparegudes del mapa de les seves amistats, però que curiosament, no havien deixat de donar-li suport. I a l'inrevés també. Com les persones a les que se'ls hi amputa una part del cos, però continuen sentint-la un temps; la seva ment els hi diu que encara hi és. Però bé, això són coses de la vida sobre les quals ell no podia fer-hi res. Com tots aquells somnis que el turmentaven a les nits, somnis que quan despertava ja no recordava, però seguien fresques les emocions que aquests havien causat. Fresques i punyents.

Poc a poc, el paisatge esdevingué blanc, cobert de neu i fred. Com estimava allò... Com estimava la seva vida...Ell no era res sense la seva casa, el seu gos i el seu jardí, que a l'hivern es tenyia de blanc per després tornar al seu verd característic un cop arribada la primavera. Sentia que no podia desfer-se'n, s'hi sentia tan aferrat...

Passats els anys, el seu gos morí, com era d'esperar, i a ell li compraren el terreny on estava edificada casa seva per fer-hi pisos. No recordava ja aquella tarda en la que tot allò que estimava, tots els seus desitjos es fongueren com la neu, deixant només unes minúscules gotes d'aigua, imperceptibles a l'ull d'una persona de la seva edat.

No recordava res, només neu, neu fonent-se eternament, efímera i fràgil. Només neu...