Ara que et manca el suport

és quan sents defallir el temps

en la seva grisor ininterrompuda

i cadascuna de les gotes seques de pluja

et perfora la pell

i et va oxidant els ossos,

corcant-los a base d'un àcid de color cianur.

No trobes res

en els grans camps de paraules

que van perdent la verdor

a mesura que l'hivern s'instal·la.

Només esperes

no perdre't

en una prosa que s'esmicola

a cops de vida urbana,

com els bocins de gel del camí

que en un matí primaveral

són trepitjats un i altre cop

per sabates negres

i horaris foscos

i sempre les mateixes corbates.