miércoles, 30 de abril de 2008
Mentiras
Me desesperas. Me desespera observar tu hipocresía, percibir todas y cada una de tus mentiras y entonces darme cuenta que ya nada es lo mismo. Pero sobretodo me duele. Porque...¿qué se conserva al fin y al cabo? ¿La amistad? Ya os puedo asegurar yo que no. Sólo se trata de hablar, aunque sea para denegar el permiso para saber sobre tu vida; lo único que quiero es ayudar/escuchar, porque simplemente, me siento bien haciéndolo. Y no, no es curiosidad, aunque puedas pensarlo. Se llama confianza, y creo que no he dado motivos para que no la deposites en mí. Repito: creo; si acaso argumenta lo contrario
{ Lo que mas me duele es que no tengas ni el valor de decir: "No" }
Porque, como dijo un amigo una vez, vivimos en un mundo de mentiras, y tu no haces más que ayudar a ello (al menos por lo que a mí concierne).
Espero muchas cosas, pero sobretodo entender... y ser entendido.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
8 comentarios:
Es muy dificil entender y ser entendido a la vez, normalmente solo ocurre una de las dos, o ninguna..
Pero dale tiempo al tiempo, aun y que haya pasado ya, se paciente. La amistad es una relación muy facil de perder y muy difícil de recuperar...
Dale una oportunidad, date una oportnidad
qüestió de confiança, eh?
No sé si el que vols és ajudar o no, però abuses de la confiança. Perquè vols saber-ho absolutament tot?
És com si m'estiguessis llegint la consciència, és com si JO hagués escrit aquest text. Estic passant per una situació bastant semblant (o al menys això és el que crec), al principi et sents impotent perquè te n’adones que res depèn de tu, i que tot està en les mans de l’altre. I t’agradaria [molt] poder-ho arreglar i fer que tot anés com abans, però no pots, i això et frustra. I cada dia hi penses, i penses com podries arreglar-ho o et preguntes que vas fer malament, que has fet perquè tot estigui avançant així. Però res, els dies passen i tot segueix igual. Jo sóc una persona que es rendeix amb facilitat, i vaig optar per deixar-ho passar, vaig pensar que el destí ja faria el que creies convenient, que ja no podia fer-hi res més. Però Oscar tu no facis el mateix, lluita per el que estimes, lluita per el que vols tenir. T’entrego tota la meva força perquè sempre que creguis que ja no pots més te n’adonis que encara pots seguir lluitant.
Un petó,
Míriam Bechini.
Paula, no vull saber-ho absolutament tot, només vull entendre el que no entenc. Si almenys parléssim sense prejudicis...(jo inclòs)
Miriam, moltes gràcies, t'asseguro que no em rendeixo a la primera.
-Oscar-
L'OSCAR ES MOLT OSCAR!
no tamarguis, es el pitjor que pots fer
es la primavera que ens axafa?
créia que era la primavera que la sang altera..
vingan oscar, que hi han mes peixos al mar
recorda-ho sempre
no tot s'acaba si no pesques precisament el que vols, en vindran de nous que picaran
i si no, asako a per el peix
un petonet
suerte ;)
besos
saaRah'
m'he passat la tarda llegint el teu blog, m'ha fet bastanta gràcia el text de 'sólo quedan tres días', també m'ha agradat molt el de 'rechazo'. M’encanta perquè està tot ple de sentiments, d’emocions.. realment m'agrada molt passar-me per aquí. I de mica en mica estic començant a ‘invadir-te’ el blog i això no pot ser!! Petons Oscar.
Míriam
Publicar un comentario