sábado, 8 de agosto de 2009

"¿Com podia no estimar una persona tan excepcionalment i entranyablement singular, una persona tan dolorosament honesta i conscient de si mateixa, els pensaments i les emocions de la qual apareixien amb tota nitidesa davant de tothom, circulant com partícules carregades a través de les seves expressions i els seus gestos canviants? Fins i tot sense la seva bellesa ossuda l'hauria hagut d'estimar."

Ian McEwan, A la platja de Chesil

1 comentario:

Gemma. dijo...

Tan precioso y tan doloroso, cuando te ves obligado a querer a alguien que roza con la yema de los dedos la perfeccion. Te encontré por casualidad, me gusta tu blog. Un abrazo, Gemma.