i enfermat en l'armari
observes la veritable soledat.
Enfrontarte al final sense abric ni paraigües.
Llençarte al pou de la Història,
amagat encara,
junt amb la teva soledat.
I quan xoques contra el terra,
sense saber del cert si existeix,
i et trobes per primer cop,
sol amb tu mateix.
És llavors el Judici Final,
aquell en què ets jutge i acusat.
En què la condemna esdevé eterna.
I la soledat no és ja cap possible refugi.
1 comentario:
M'AGRADES MOLT MÉS ESCRIVINT POESIA, DE VERITATTTTTTTTTTTTTTT!
OSTI M'HAS DEIXAT IMPRESSIONADA, ESCRIU-NE MÉS!
Publicar un comentario