Atracció

Assegut a un trist pupitre, "escoltant" la monòtona classe de Llengua Catalana, va adonar-se que en tot el dia, hi havia hagut pocs moments en els quals s'hagués pogut concentrar de veritat. A cada moment, recordava la seva última mirada, el seu últim somriure, allò que el feia sentir bé. Li encantava la sensació que tenia quan la veia, quan hi parlava, aquella emoció que li recorria el cos des de la boca de l'estómag, com sentia mil finísimes agulles que el punxaven per dintre, però mai creant dolor, sempre satisfacció. L'encisava la seva sinceritat, la seva forma de veure les coses, aquell 'anar directe' que poca gent posseïa.

Ella l'atreia. Però allò no era només físic, ell veia dintre seu coses que mai no havia trobat en ningú, coses que el fascinaven i alhora el feien sentir bé. S'entenien, i malgrat els nervis i totes les sensacions ja esmentades (com a mínim per part seva), se sentien cómodes.

Però per sobre de tot, li agradava la seva forma d'observar-lo, li agradava mantenir-li la mirada i veure que ella pensava el mateix que ell. Li encantava descobrir aquell 'sí' reflectit als seus ulls.

[ Eufòria continguda ]