domingo, 16 de noviembre de 2008

Monólogo del pensamiento

- Tranquilo, amigo, todo se arregla.
- No, hay cosas que definitivamente no pueden arreglarse. Qué me dices de los inválidos, a los que se les ha amputado una parte del cuerpo. Los que han muerto. Los que nunca volverán.
- ¿Entonces según tú “arreglar” algo es convertir lo que ahora es malo en algo bueno, no? ¿Pero has pensado alguna vez en definir bueno? ¿Has siquiera reflexionado sobre lo que puede ser considerado como malo?
- ¡Joder, es de sentido común! Ningún daño puede ser vuelto atrás. Ninguna ofensa, nada. Absolutamente nada. Porque siempre quedan esas finísimas espinas clavadas en el corazón…
- No estoy de acuerdo con eso. Es verdad que todo deja cicatriz, más o menos visible, pero el problema no reside en ese hecho. Las heridas te hacen crecer, las cicatrices no son más que recuerdos de lo que has sido, de lo que has vivido. Cosas que pese a todo, ya no existen.
- Pero lo más importante y difícil es llegar a ese punto. Para ello debes destruir todo aquello que te causa ese daño, quemarlo hasta convertirlo en cenizas, y dejar que se lo lleve el viento.
- Dejar que todo ello se lo lleve el tiempo.
-¡Maldita sea, el tiempo no arregla nada! Sólo actúa sobre lo más superficial, enfría los sentimientos, y la rabia es verdad que no vive bajo bajas temperaturas. El hecho es que hay sentimientos demasiado profundos, que con el paso del mismo tiempo, han ido adentrándose en tu mundo, lo han ido pudriendo, y con ello, todo lo que te rodea.
- Cuando esos sentimientos son creados, ya has perdido, muchacho. ¿Entonces, piensas que todo aquello que no deseas, debes destruirlo? En mi opinión lo que a ti te sucede es que desprecias demasiadas cosas. Conviertes cualquier gesto, cualquier argumento, en algo negativo. Eres demasiado pesimista.
- ¡Y tu demasiado optimista! Yo no siento rabia. Ahora no.
- ¿Entonces que sientes?
- …
- ¿No lo sabes? ¿O no sabes describirlo? Nunca te has planteado que lo que a ti te está pasando, que el deseo de que lo malo deje de existir también lo siente otra gente, supongo. Debes creer que eres único. Y es verdad, lo eres, pero tus pensamientos no son únicos. Nada en este mundo es propiedad de una sola persona. En el fondo, todo es compartido. Tu casa no es sólo tuya, sino también de todos los que alguna vez la han visitado. Todos aquellos que abrieron cajones del armario de tu mente.
- Pero ese no es el problema. Lo que pasa es que el hecho de querer arreglar algo, muchas veces, no es simplemente para que sea mejor. Es para que la persona que siente la necesidad de hacerlo pueda estar en paz consigo misma. Sólo consigo misma. Es un sentimiento tan egoísta que no consigue llegar a la raíz del problema, que sólo busca pulir superficialmente la imperfección que tú representas. En el fondo, es sólo para su propio beneficio.
- ¿No podrías considerar la posibilidad de que fuera un error? Podría ser todo un simple y penoso malentendido…
- No fue casualidad.
- Te recuerdo que tú vives por casualidad.
- No, no…no es verdad…
- Imagina todas las situaciones que se han tenido que dar para que tú nacieras. Empecemos desde hace tiempo. La raza humana en sí es una consecuencia de una seria de casualidades, de cambios genéticos, errores, que han decidido convertirnos en lo que somos.
- Fue la evolución.
- Sí, puedes llamarlo evolución. Pero el hecho de que pasara en un preciso momento, con un determinado individuo, también ha condicionado, a la larga, que tú vivas. Fue un espermatozoide, y no otro, el que fecundó un óvulo, y no otro. Así que, acéptalo. Tú, en el fondo eres un tremendo y profundo error. Pero son los errores los que forman la vida.
- El problema reside en que los errores no benefician a nadie.
- No a simple vista. Pero sí más tarde, te lo aseguro.
- A mí no me benefician.
- Seguro que sí, lo que pasa es que no te das cuenta. Y te recuerdo que el  beneficio propio acaba convirtiéndose en beneficio común. Si tú te sientes bien, él se siente bien, ella se siente bien, ellos se sienten bien. Y al final, nosotros podemos hacer huir la niebla que no nos deja ver más allá de nuestro propio ombligo.
- No existe dicha niebla.
- Es que, si lo piensas bien, en realidad nada existe.

                    

miércoles, 15 de octubre de 2008

Oh, suaves y dulces escaleras...

Se desperezó, y recordando lo que le esperaba, se levantó del suelo del tren, salió, y echó a andar. Se dispuso a recorrer el mismo trayecto de siempre, aquél que no se cansaría de repetir una y otra vez, aquél que pese al horrible destino final, el colegio, tenía una parada intermedia irresistible.
Vio las escaleras. ¡Oh, aquellas suaves y dulces escaleras! Cada mañana le regalaban aquello que más quería. A Ella.
Allí no había sueño ni pereza posibles, aquello era emociones, sensaciones, tacto, gusto, pero sobretodo, placer. Se acercó, se puso a su lado y empezaron a hablar. Eran conversaciones cortas, simples, en las que se explicaban el uno al otro las pocas novedades que tenían. Muy a su pesar, el tiempo no daba para más, esa era la única gran pega del momento. Muchas, demasiadas veces, habían dejado de pensar en ese factor tan importante, se habían dejado llevar, habían restado importancia a lo que pudiera pasar y simplemente habían disfrutado del momento. Pero no siempre podían hacerlo...eso sí, absolutamente siempre llegaba un punto de la conversación en el que no podían resistirse el uno al otro.
Necesitaban abrazarse, fundirse antes de que sus obligaciones les separaran...juntar sus labios, sus cuerpos, estrecharse el uno contra el otro. Notar como el corazón se les aceleraba, y dejaban vía libre a la pasión. Porque no tenían suficiente con el fin de semana, querían estar juntos, compartir sensaciones, compartir felicidad.

Felicidad...
                     

domingo, 5 de octubre de 2008

Eddie Vedder

"If ever there was someone to keep me at home 
it would be you   
Everyone I come across in cages they bought  
they think of me and my wandering 
but I´m never what they thought
Got my indignation but I´m pure in all my thoughts  
I´m alive   

Wind in my hair I feel part of everywhere  
underneath my being i a road that disapeared  
Late at night I hear the trees they´re singin with the dead  
overhead   

Leave it to me as I find a way to be  
consider me a satellite forever orbiting  
I knew all the rules but the rules did not know me  
Guaranteed"


"I´ll take this soul  
that´s inside me now  
like a brand new friend  
I´ll forever know   
I´ve got this life  
and the will to show  
I will always be  
Better than before"

Eddie Vedder (Guaranteed , Long nights)

sábado, 27 de septiembre de 2008

15.


Hoy cumplo 15 años, según me han dicho, porque la verdad esque me importa poco. No os aburriré con filosofadas sobre lo que es crecer, ya que estoy seguro de que todos habéis pensado en ello alguna vez. Os imagino sentados mirando al vacío e intentando encontrar diferencias entre lo que sois i lo que erais hace un año, o dos, o tres.

Yo sólo puedo deciros una cosa: he crecido. ¿Que como lo sé? Porque lo siento. Y una de las cosas que me ha hecho crecer es darme cuenta de que los sentimientos son lo más importante en esta vida, que si hay que decidir, que decida el corazón.

He crecido,

en todos los sentidos.
                         

domingo, 21 de septiembre de 2008

Contrastos

Aquella nit, la llum de la lluna il·luminava el seu cos. Dempeus a la platja, amb les onades acaronant-li els tromells. Amb la inseguretat colpejant qualsevol idea que li creués la ment. Era un contrast digne de veure: mentre el seu cos anava baixant suaument per acabar ajagut a la sorra, amb la tranquil·litat i parsimònia que de tant en quan era habitual veure en ell, els seus ulls s'entelaven, les celles se li ajuntaven, però al cap d'un segon, com si es rendissin, tornaven a la seva posició inicial, derrotades per la discòrdia que regnava al seu cap. Portava els cabells completament desordenats, bruts pel contacte am la sal i la sorra. Costava saber-ne el color original, encara que malgrat tot, encara podien observar-s'hi petits reflexes de castany clar.
De vegades, passava algú per davant seu. Una parella, agafats de la mà. Una vella, que mentre passejava per la platja, cantava un antiga cançó. 
Cap d'ells s'atrevia a mirar-lo als ulls. Alguns havien corregut el risc de fer-ho, i, ràpidament, havien apartat la vista, torbats per allò que s'hi podia veure. Era el Caos. El Caos en persona, transformat en ulls, cabells, pensaments i actitud. Tot ell era irracional, es guiava per allò que deien els seus instints. Feia temps que no es parava a reflexionar cap assumpte. Simplement, sabia què fer en cada moment, quina decisió prendre, i la prenia sense dubtar. Però mai estava segur de si havia fet bé.

Un home d'uns trenta-cinc anys va passar per davant. Era un home amb camisa, corbata i americana, pantalons de vestir, sabates negres. Cabell castany, ulls vidriosos, i una palpable prepotència. L'home, professor de matemàtiques, va girar lleugerament el cap en direcció a l'individu ajagut a la sorra, i va sembar veure-hi alguna cosa especial. Va deturar-se un segon, i no va saber si saludar-lo. Per dintre seu, no parava de pensar què passaria si començava una conversa amb ell, però també què es perdria si no ho feia. Va estar-se cinc segons mirant-lo directament als ulls. L'analitzava. Inconscientment, intentava crear patrons racionals per predir la seva conducta, dubtava de la seva forma de ser, i per tant, de la utilitat d'establir una relació d'amistat amb ell.
Molts cops li passava, que la racionalitat amb què acostumava a pensar no el deixava decidir. Només sabia parlar, raonar, no sabia escoltar-se a si mateix. Havia acabat guardant els seus sentiments, ben embolicats de plàstic, esterilitzats dintre la nevera del seu cor.

Un dels cabells del home assegut va lliurar-se de la capa de brutícia i, portat pel vent, va arribar a la cara del professor. Aquest, de sobte, va deixar anar un xiscle d'angúnia en sentir el dolor que envaïa el seu rostre.

S'havia cremat. 

sábado, 13 de septiembre de 2008

Mulla't.



Ah, i siusplau, esquitxa.

sábado, 6 de septiembre de 2008

The Conscience of a Hacker

"

+++The Mentor+++

Written on January 8, 1986
=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=-=

Another one got caught today, it's all over the papers. Teenager Arrested in Computer Crime Scandal, Hacker Arrested after Bank Tampering...
"Damn kids. They're all alike."


But did you, in your three-piece psychology and 1950's technobrain, ever take a look behind the eyes of the hacker? Did you ever wonder what made him tick, what forces shaped him, what may have molded him? I am a hacker, enter my world...

I'm in junior high or high school. I've listened to teachers explain for the fifteenth time how to reduce a fraction. I understand it. "No, Ms. Smith, I didn't show my work. I did it in my head..."
" Damn kid. Probably copied it. They're all alike."

I made a discovery today. I found a computer. It does what I want it to. If it makes a mistake, it's because I screwed it up.
Not because it doesn't like me...

Or feels threatened by me...
Or thinks I'm a smart ass...
Or doesn't like teaching and shouldn't be here...
"Damn kid. All he does is play games. They're all alike."

And then it happened... a door opened to a world... rushing through the phone line like heroin through an addict's veins, an electronic pulse is sent out, a refuge from the day-to-day incompetencies is sought... a board is found.
This is it... this is where I belong... I know everyone here... even if I've never met them, never talked to them, may never hear from them again... I know you all...
" Damn kid. Tying up the phone line again. They're all alike..."

You bet your ass we're all alike... we've been spoon-fed baby food at school when we hungered for steak... the bits of meat that you did let slip through were pre-chewed and tasteless. We've been dominated by sadists, or ignored by the apathetic. The few that had something to teach found us willing pupils, but those few are like drops of water in the desert.

This is our world now... the world of the electron and the switch, the beauty of the baud. We make use of a service already existing without paying for what could be dirt-cheap if it wasn't run by profiteering gluttons, and you call us criminals. We explore... and you call us criminals. We seek after knowledge... and you call us criminals. We exist without skin color, without nationality, without religious bias... and you call us criminals. You build atomic bombs, you wage wars, you murder, cheat, and lie to us and try to make us believe it's for our own good, yet we're the criminals.

Yes, I am a criminal. My crime is that of curiosity. My crime is that of judging people by what they say and think, not what they look like. My crime is that of outsmarting you, something that you will never forgive me for.

I am a hacker, and this is my manifesto. You may stop this individual, but you can't stop us all... after all, we're all alike.

+++The Mentor+++
"

Que quedi clar, jo no sóc hacker. Pero comparteixo el sentiment.