lunes, 19 de enero de 2009

Neu II

Tenia fred. En aquella casa sempre feia fred, no sabia ben bé perquè; malgrat que a fora estiguessin a cinc graus sota zero, se suposava que la calefacció el mantindria a una temperatura mínimament suportable. Però no. Allà sempre passava tot a l'inrevés. Quedà abstret, més enllà del vidre de la finestra, mirant la neu caure des d'altures incalculables. Li encantava la neu. Estimava (sí, estimava) aquella sensació quan enterres la mà nua sota un grapat de neu, quan els nervis se't congelen i ja no sents la mà, però la segueixes tenint. És com aturar el curs de la vida, només per un moment. Ja li havia passat més d'un cop, això; no amb la mà, amb persones que ell creia desaparegudes del mapa de les seves amistats, però que curiosament, no havien deixat de donar-li suport. I a l'inrevés també. Com les persones a les que se'ls amputa una part del cos, però continuen sentint-la un temps; la seva ment els hi diu que encara hi és. Però bé, això són coses de la vida sobre les quals ell no podia fer-hi res. Eren només sensacions, simples impulsos elèctrics a partir dels quals estava formada la vida. De vegades sensacions estranyes, desagradables. Però igualment, no podia renunciar-hi. Com tots aquells somnis que el turmentaven a les nits, somnis que quan despertava ja no recordava, però seguien fresques les emocions que aquests havien causat. Fresques i punyents.

Poc a poc, el paisatge esdevingué blanc, cobert de neu i fred. Com estimava allò... Com estimava la seva vida...Ell no era res sense la seva casa, el seu gos i el seu jardí, que a l'hivern es tenyia de blanc per després tornar al seu verd característic un cop arribada la primavera. Tot allò eren els seus petits flocs de neu, delicadíssims i inestables cristalls que constituïen la seva vida; un bell mosaic de llàgrimes congelades per la certesa de saber que res d'allò no duraria gaire. I era això el que el turmentava, que sabia que algun dia tot acabaria. Però al mateix temps, sentia que no podia desfer-se'n, s'hi sentia tan aferrat...

Passats els anys, quan la seva vida superà els 0 graus de temperatura, el seu gos morí, com era d'esperar, i a ell li compraren el terreny on estava edificada casa seva per fer-hi pisos. No recordava ja aquella tarda en la que tot allò que estimava, tots els seus desitjos es fongueren com la neu, deixant només unes minúscules gotes d'aigua, imperceptibles a l'ull d'una persona de la seva edat.

No recordava res, només neu, neu fonent-se eternament, efímera i fràgil. Només neu...

    

sábado, 17 de enero de 2009

"No sé de qué me extraño"

"Okupamos el barrio del olvido. Desde hace ya un rato. Acudimos de tanto en tanto al barrio del miedo, nuestro barrio de siempre, aquél en el que crecimos, el que fuera levantado no hace mucho por políticos, profesores y madres que lo hacían sólo por nuestro bien. Pero nuestro vecindario de ahora mola mucho más. Aquí mandan las marcas, que tienen más dinero y muchos menos escrúpulos.
Y es que la gran alternativa al miedo es el olvido. El nuevo juego barra negocio se llama hacer olvidar. El pasado, los problemas o al vecino, da igual. El caso es borrar la memoria, sustituirla cada dos por tres, convertirla en material fungible y convertir nuestro álbum de recuerdos más personal, encuadernado con piel de gallina, en un triste bloc de post-it notes.
Lo sé porque, durante un tiempo, yo también he sido mercenario de la amnesia. Lo sé porque, de un tiempo a esta parte, lo vengo corroborando. La gente que más rápido olvida es gente de voto fácil, boca abierta y billetera feliz. Es la base de todo consumo. Sustituir viejos recuerdos por nuevas expectativas, dedicar cada vez menos tiempo al debe y mucho más al haber. 
La melancolía, simiente de toda genialidad y romanticismo que antaño tantas buenas tardes nos diera, ha quedado relegada a su papel más injusto de toda la historia, venida a menos como algo triste, absurdo y rematadamente inútil. Estás obligado a mirar palante. Si no, estás ‘anclado en el pasado’. Y a mí que siempre me da por pensar en que si tan malo es llevar ancla, por qué no la eliminarán ya de una puta vez de toda embarcación.
La palabra trampa es ‘nuevo’. Nuevo como eterna promesa que jamás se cumple, porque muere en cuanto se hace mayor. Nuevo como infantil espejismo que se esfuma en cuanto se hace presente, como sinónimo irrevocable e indiscutible de algo mejor. Cuando, digo yo, que no siempre será así. Nadie me avisó de que, a partir de ahora, avanzar exigiría necesariamente quemarlo todo por donde venimos pisando. Ahí está el triste o nulo papel que juegan nuestros ancianos, que empiezan a serlo cada vez más pronto. 
Pues yo me niego, oiga.
Me niego a olvidar. Con la misma fuerza que me niego a ser olvidado por aquellos a los que alguna vez quise. Por la misma razón que me llevó a decidir lo que acabé haciendo. Sentenciaba mi abuela que es de bien nacidos ser agradecidos, y yo me siento muy agradecido a lo bueno y lo malo que me trajo aquí, porque en algún sitio había que estar, y si éste es el mío, es mejor que ninguno, vaya que sí. 
Pero es que hay mucho más. Que me encanta echar de menos. Que es de las cosas más bonitas que pueden pasarme por dentro. Saber que hay algo o alguien que está separado de mí por una distancia o un tiempo insalvables, y aún así, quererle bonito y desearle bien, pero de lejos. Y si encima sabes que es temporal, entonces ya es el no va más. Amar la ausencia del que va a volver tiene algo tremendamente excitante, la de rellenar su hueco con retales de sueño e ilusión. 
Que extrañar tiene mucho en común con extraño. Que si la primera refleja lo que sentimos, la segunda debería indicarnos cómo no sentirnos ante lo que sentimos.
Y al final, este texto, oiga, que vuelve a no decir lo que quería decir.
No sé de qué me extraño."
Risto Mejide

martes, 13 de enero de 2009

Until

If I caught the world in a bottle
And everything was still beneath the moon
Without your love would it shine for me?
What would it all matter if you loved me?

Here in your arms where the world is impossibly still
With a million dreams to fulfill
And a matter of moments until the dancing ends
Here in your arms when everything seems to be clear
Not a solitary thing would I fear
Except when this moment comes near the dancing's end

If I caught the world in an hourglass
Saddled up the moon so we could ride
Until the stars grew dim, Until...

One day you’ll meet a stranger 
And all the noise is silenced in the room
You’ll feel that you're close to some mystery
In the moonlight and everything shatters
You feel as if you’ve known her all your life
The world’s oldest lesson in history

martes, 6 de enero de 2009

Neu

Tenia fred. En aquella casa sempre feia fred, no sabia ben bé perquè; malgrat que fora estiguessin a cinc graus sota zero, se suposava que la calefacció el protegiria del fred. Però no. Allà sempre passava tot a l'inrevés. Quedà abstret, més enllà del vidre de la finestra, mirant la neu caure des d'altures incalculables. Li encantava la neu. Estimava (sí, estimava) aquella sensació quan enterres la mà nua sota un grapat de neu, quan ja no sents la mà, però la segueixes tenint. Ja li havia passat més d'un cop a la vida, això; no amb la mà, però amb persones que ell creia desaparegudes del mapa de les seves amistats, però que curiosament, no havien deixat de donar-li suport. I a l'inrevés també. Com les persones a les que se'ls hi amputa una part del cos, però continuen sentint-la un temps; la seva ment els hi diu que encara hi és. Però bé, això són coses de la vida sobre les quals ell no podia fer-hi res. Com tots aquells somnis que el turmentaven a les nits, somnis que quan despertava ja no recordava, però seguien fresques les emocions que aquests havien causat. Fresques i punyents.

Poc a poc, el paisatge esdevingué blanc, cobert de neu i fred. Com estimava allò... Com estimava la seva vida...Ell no era res sense la seva casa, el seu gos i el seu jardí, que a l'hivern es tenyia de blanc per després tornar al seu verd característic un cop arribada la primavera. Sentia que no podia desfer-se'n, s'hi sentia tan aferrat...


Passats els anys, el seu gos morí, com era d'esperar, i a ell li compraren el terreny on estava edificada casa seva per fer-hi pisos. No recordava ja aquella tarda en la que tot allò que estimava, tots els seus desitjos es fongueren com la neu, deixant només unes minúscules gotes d'aigua, imperceptibles a l'ull d'una persona de la seva edat.

No recordava res, només neu, neu fonent-se eternament, efímera i fràgil. Només neu...

sábado, 3 de enero de 2009

Moltíssimes felicitats, estimada amiga

Marta: Conec parts de tu molt diferents, i cadascuna té moments diferents.
Oscar: Pero no és per hipocresia ni res semblant, simplement tracto d'adaptarme a l'ambient, estar en harmonia amb ell.
Marta: T'entenc perfectament.
{ Sempre ho fas... }

Marta: Per això no t'has de preocupar
Oscar: Tu em canviaries?
Marta: No, ni per tu mateix ni pels altres. Rotundament no.


Tants moments que has estat al meu costat, tantes converses que m'han ajudat, tantes coses que hem compartit i espero que seguim compartint...tots els anys que calgui!!

Moltes felicitats, Marta, un any més, m'has equilibrat.
                               

lunes, 29 de diciembre de 2008

No corras...


Corre, huye.
Respira.
No sabes qué te persigue, no sabes de qué tienes miedo. Precisamente lo que te hace sentir así es no saberlo. Huyes de algo que no conoces, huyes a través de algo que tampoco conoces, tu cuerpo. No te conoces a ti mismo. ¡Pero corre, maldita sea! Sabes que te está atrapando, sabes que no puedes más. Él o ella tiene más resistencia, más velocidad y fortaleza mental que tú. Él o ella no se cuestiona cada paso que da, simplemente corre, sabiendo que va detrás tuyo, que algún día te alcanzará. Y como no corras más rápido será en este mismo instante. Pero no puedes, sabes que no puedes, sabes que todo lo que estás haciendo no sirve de nada, sabes que deberías probar otra forma de encarar todo esto. Pero aún así corres, y corres, y huyes. Sientes tu corazón latir al son de tus pasos, tus músculos formando un acorde disonante, que rompe la melodía de tu huida...NO, NO, NO! No puedo, no puedo, no puedo...En cambio quieres, deseas con todas tus fuerzas que esta pesadilla acabe.
O igual no...¿realmente deseas huir? ¡Claro que sí! Dios mío, me está atrapando, no puedo hacer nada más...
Sigues corriendo, sin atreverte a mirar atrás. No te atreves a contemplar su rostro, y al mismo, te horrorizaría contemplar el tuyo propio en este momento. Intentas imaginar qué es, qué puede correr más rápido que tú, algo que te atrapará aunque no dejes de correr en toda tu vida. Por fin te das cuenta de que no consigues nada corriendo. ¿No vas a huir toda tu vida, verdad?
De pronto te giras. Es Ella.

Es tu conciencia.

           

sábado, 27 de diciembre de 2008

BCN

In the depth of Barcelona grow uniques kinds of persons: their essence is blended with delicate aromas and with pure Happiness and Serenity. They give you a fine balance of cool irrationality, mixed with the rational thinking which we all need sometimes. Sugar free!!

That's Barcelona. MY city, I can not deny her. She is my mother. She is my lover.



Sigueu feliços-.