lunes, 26 de enero de 2009
Cómo no.
sábado, 24 de enero de 2009
Nada
lunes, 19 de enero de 2009
Neu II
Tenia fred. En aquella casa sempre feia fred, no sabia ben bé perquè; malgrat que a fora estiguessin a cinc graus sota zero, se suposava que la calefacció el mantindria a una temperatura mínimament suportable. Però no. Allà sempre passava tot a l'inrevés. Quedà abstret, més enllà del vidre de la finestra, mirant la neu caure des d'altures incalculables. Li encantava la neu. Estimava (sí, estimava) aquella sensació quan enterres la mà nua sota un grapat de neu, quan els nervis se't congelen i ja no sents la mà, però la segueixes tenint. És com aturar el curs de la vida, només per un moment. Ja li havia passat més d'un cop, això; no amb la mà, amb persones que ell creia desaparegudes del mapa de les seves amistats, però que curiosament, no havien deixat de donar-li suport. I a l'inrevés també. Com les persones a les que se'ls amputa una part del cos, però continuen sentint-la un temps; la seva ment els hi diu que encara hi és. Però bé, això són coses de la vida sobre les quals ell no podia fer-hi res. Eren només sensacions, simples impulsos elèctrics a partir dels quals estava formada la vida. De vegades sensacions estranyes, desagradables. Però igualment, no podia renunciar-hi. Com tots aquells somnis que el turmentaven a les nits, somnis que quan despertava ja no recordava, però seguien fresques les emocions que aquests havien causat. Fresques i punyents.
Poc a poc, el paisatge esdevingué blanc, cobert de neu i fred. Com estimava allò... Com estimava la seva vida...Ell no era res sense la seva casa, el seu gos i el seu jardí, que a l'hivern es tenyia de blanc per després tornar al seu verd característic un cop arribada la primavera. Tot allò eren els seus petits flocs de neu, delicadíssims i inestables cristalls que constituïen la seva vida; un bell mosaic de llàgrimes congelades per la certesa de saber que res d'allò no duraria gaire. I era això el que el turmentava, que sabia que algun dia tot acabaria. Però al mateix temps, sentia que no podia desfer-se'n, s'hi sentia tan aferrat...
Passats els anys, quan la seva vida superà els 0 graus de temperatura, el seu gos morí, com era d'esperar, i a ell li compraren el terreny on estava edificada casa seva per fer-hi pisos. No recordava ja aquella tarda en la que tot allò que estimava, tots els seus desitjos es fongueren com la neu, deixant només unes minúscules gotes d'aigua, imperceptibles a l'ull d'una persona de la seva edat.
No recordava res, només neu, neu fonent-se eternament, efímera i fràgil. Només neu...
sábado, 17 de enero de 2009
"No sé de qué me extraño"
Y es que la gran alternativa al miedo es el olvido. El nuevo juego barra negocio se llama hacer olvidar. El pasado, los problemas o al vecino, da igual. El caso es borrar la memoria, sustituirla cada dos por tres, convertirla en material fungible y convertir nuestro álbum de recuerdos más personal, encuadernado con piel de gallina, en un triste bloc de post-it notes.
Lo sé porque, durante un tiempo, yo también he sido mercenario de la amnesia. Lo sé porque, de un tiempo a esta parte, lo vengo corroborando. La gente que más rápido olvida es gente de voto fácil, boca abierta y billetera feliz. Es la base de todo consumo. Sustituir viejos recuerdos por nuevas expectativas, dedicar cada vez menos tiempo al debe y mucho más al haber.
La melancolía, simiente de toda genialidad y romanticismo que antaño tantas buenas tardes nos diera, ha quedado relegada a su papel más injusto de toda la historia, venida a menos como algo triste, absurdo y rematadamente inútil. Estás obligado a mirar palante. Si no, estás ‘anclado en el pasado’. Y a mí que siempre me da por pensar en que si tan malo es llevar ancla, por qué no la eliminarán ya de una puta vez de toda embarcación.
La palabra trampa es ‘nuevo’. Nuevo como eterna promesa que jamás se cumple, porque muere en cuanto se hace mayor. Nuevo como infantil espejismo que se esfuma en cuanto se hace presente, como sinónimo irrevocable e indiscutible de algo mejor. Cuando, digo yo, que no siempre será así. Nadie me avisó de que, a partir de ahora, avanzar exigiría necesariamente quemarlo todo por donde venimos pisando. Ahí está el triste o nulo papel que juegan nuestros ancianos, que empiezan a serlo cada vez más pronto.
Pues yo me niego, oiga.
Me niego a olvidar. Con la misma fuerza que me niego a ser olvidado por aquellos a los que alguna vez quise. Por la misma razón que me llevó a decidir lo que acabé haciendo. Sentenciaba mi abuela que es de bien nacidos ser agradecidos, y yo me siento muy agradecido a lo bueno y lo malo que me trajo aquí, porque en algún sitio había que estar, y si éste es el mío, es mejor que ninguno, vaya que sí.
Pero es que hay mucho más. Que me encanta echar de menos. Que es de las cosas más bonitas que pueden pasarme por dentro. Saber que hay algo o alguien que está separado de mí por una distancia o un tiempo insalvables, y aún así, quererle bonito y desearle bien, pero de lejos. Y si encima sabes que es temporal, entonces ya es el no va más. Amar la ausencia del que va a volver tiene algo tremendamente excitante, la de rellenar su hueco con retales de sueño e ilusión.
Que extrañar tiene mucho en común con extraño. Que si la primera refleja lo que sentimos, la segunda debería indicarnos cómo no sentirnos ante lo que sentimos.
Y al final, este texto, oiga, que vuelve a no decir lo que quería decir.
No sé de qué me extraño."
martes, 13 de enero de 2009
Until
martes, 6 de enero de 2009
Neu
Tenia fred. En aquella casa sempre feia fred, no sabia ben bé perquè; malgrat que fora estiguessin a cinc graus sota zero, se suposava que la calefacció el protegiria del fred. Però no. Allà sempre passava tot a l'inrevés. Quedà abstret, més enllà del vidre de la finestra, mirant la neu caure des d'altures incalculables. Li encantava la neu. Estimava (sí, estimava) aquella sensació quan enterres la mà nua sota un grapat de neu, quan ja no sents la mà, però la segueixes tenint. Ja li havia passat més d'un cop a la vida, això; no amb la mà, però amb persones que ell creia desaparegudes del mapa de les seves amistats, però que curiosament, no havien deixat de donar-li suport. I a l'inrevés també. Com les persones a les que se'ls hi amputa una part del cos, però continuen sentint-la un temps; la seva ment els hi diu que encara hi és. Però bé, això són coses de la vida sobre les quals ell no podia fer-hi res. Com tots aquells somnis que el turmentaven a les nits, somnis que quan despertava ja no recordava, però seguien fresques les emocions que aquests havien causat. Fresques i punyents.
Poc a poc, el paisatge esdevingué blanc, cobert de neu i fred. Com estimava allò... Com estimava la seva vida...Ell no era res sense la seva casa, el seu gos i el seu jardí, que a l'hivern es tenyia de blanc per després tornar al seu verd característic un cop arribada la primavera. Sentia que no podia desfer-se'n, s'hi sentia tan aferrat...
Passats els anys, el seu gos morí, com era d'esperar, i a ell li compraren el terreny on estava edificada casa seva per fer-hi pisos. No recordava ja aquella tarda en la que tot allò que estimava, tots els seus desitjos es fongueren com la neu, deixant només unes minúscules gotes d'aigua, imperceptibles a l'ull d'una persona de la seva edat.
No recordava res, només neu, neu fonent-se eternament, efímera i fràgil. Només neu...